La vida passa
i de vegades pensem
que la perdem,
pero jo penso
que de mica en mica
la guanyem.
Va volant
i l´anem vivint
amb tots es seus
inconvenients
i amb moltes,
moltes avantatges.
Tot en sa vida és incert,
sa mateixa vida ho és
i la mort,
qui o sap?
Tot ens omple;
s´il.lusio, l´amor,
sa passió, es dolor,
i fins i tot sa mort.
Tot plegat fa de cadascun,
un mon diferent.
Uns la veiem
de color de rosa
i uns altres d´un dol intens,
però sa vida passa,
es temps vola
i no hi ha ningú
que no se li aferri
amb força.
Van esdevenint es succeïts;
ses bodes, es naixements,
ses morts.
Sa vida passa
i amb ella
tots nosaltres!
4 nov 2011
COSSOS D´OR
M´amago des esquitxos de la mar
i del malaltís raig de sol.
Sempre repeteixo sa mateixa cançó
coneixedor des favor que m´ofereix
sa sorra de sa platja.
Oh! prodigi de senzillesa,
veure sa pell de belles donzelles
reposar sota sa brisa de la mar.
Miro amb dissimul
i a distància sa nuesa
mentre escolto sa musica
de s´ona arribar a sa vora.
I si penseu que es un fet absurd,
serà que no heu vist mai s´espetacle
de mirar l'or cobrir es cos humà.
Al vespre,
s´arena queda orfe de calor
i de ninfes
i travesso amb comte sa platja
per no trepitjar ses marques
que han quedat senyalades.
Però no per lo que us he contat
penseu que estic tocat de s´ala.
Pues és ben cert
que no hi ha mascle ni femella
que no gaudeixi de mirar
cossos ben formats.
i del malaltís raig de sol.
Sempre repeteixo sa mateixa cançó
coneixedor des favor que m´ofereix
sa sorra de sa platja.
Oh! prodigi de senzillesa,
veure sa pell de belles donzelles
reposar sota sa brisa de la mar.
Miro amb dissimul
i a distància sa nuesa
mentre escolto sa musica
de s´ona arribar a sa vora.
I si penseu que es un fet absurd,
serà que no heu vist mai s´espetacle
de mirar l'or cobrir es cos humà.
Al vespre,
s´arena queda orfe de calor
i de ninfes
i travesso amb comte sa platja
per no trepitjar ses marques
que han quedat senyalades.
Però no per lo que us he contat
penseu que estic tocat de s´ala.
Pues és ben cert
que no hi ha mascle ni femella
que no gaudeixi de mirar
cossos ben formats.
31 oct 2011
MANETES DE PLOM
Es maleït rellotge
és inexcusablement es culpable
de sa tristesa de sa meua al.lota.
Ses manetes
li semblen fetes de plom
i es tic-tac
li sona a inacabable dansa.
La fa patir
perquè no troba es moment
per venir-me a rebre,
es sent sola i freda!
Cada segon que passa
és un pas endavant,
cada minut
un tros recorregut
i després,
quan està entre es meus braços
ses hores moren a baix des llit.
és inexcusablement es culpable
de sa tristesa de sa meua al.lota.
Ses manetes
li semblen fetes de plom
i es tic-tac
li sona a inacabable dansa.
La fa patir
perquè no troba es moment
per venir-me a rebre,
es sent sola i freda!
Cada segon que passa
és un pas endavant,
cada minut
un tros recorregut
i després,
quan està entre es meus braços
ses hores moren a baix des llit.
30 oct 2011
UN VIATGE PER LA INCONSCIÈNCIA
Inconscient volava, envoltat amb es vent
creuant es edificis es es gratecels
de ses ciutats a reu des mon,
i es plobles sembrats de blat,
i ses altes muntanyes de neu poblades.
Es pobres demanaven caritat
i uns altres anb "limosines"
anaven ben enjoiats
i acompanyats de dones formoses.
Per es camins i ses carreteres
divisava uns punts de colors en moviment
i per uns rails, es trens s´allunyaven
d´un lloc, per anar a un altre.
I de tant en tant algun cementiri
em feia recordar,
que la mort no és cap broma
i que tard o prompte
acabarem allargats
dins un de aquells forats,
tan nombrosos i tan incomunicats.
Jugant amb sa boira, sa neu i sa pluja,
s´inconsciena voletejava a reu
de sa meua fantasia mentre dormia.
travessava es murs, rompia ses cadenes,
obria ses presons
i acabava amb ses malaïdes guerres.
Ai!, quin plaer, juntarme amb ses aus
en bandada creua el mon,
sentir-se lleuger i vencer sa gravetat
i fer piruetes en es cell.
Es so estrident d´un despertador,
acabà amb sa meva exursió
a traves de s´inconsciència;
I es que ser conscient
esta renyit amb no ser-ho
i no vol que voli per molt de rato sola,
perque es perillós,
que es cos, es quedi sol
i llavors passa lo que passa...
que es manicomis estan plens
de inconscients que han fugit...
cap a uns altres mons!
creuant es edificis es es gratecels
de ses ciutats a reu des mon,
i es plobles sembrats de blat,
i ses altes muntanyes de neu poblades.
Es pobres demanaven caritat
i uns altres anb "limosines"
anaven ben enjoiats
i acompanyats de dones formoses.
Per es camins i ses carreteres
divisava uns punts de colors en moviment
i per uns rails, es trens s´allunyaven
d´un lloc, per anar a un altre.
I de tant en tant algun cementiri
em feia recordar,
que la mort no és cap broma
i que tard o prompte
acabarem allargats
dins un de aquells forats,
tan nombrosos i tan incomunicats.
Jugant amb sa boira, sa neu i sa pluja,
s´inconsciena voletejava a reu
de sa meua fantasia mentre dormia.
travessava es murs, rompia ses cadenes,
obria ses presons
i acabava amb ses malaïdes guerres.
Ai!, quin plaer, juntarme amb ses aus
en bandada creua el mon,
sentir-se lleuger i vencer sa gravetat
i fer piruetes en es cell.
Es so estrident d´un despertador,
acabà amb sa meva exursió
a traves de s´inconsciència;
I es que ser conscient
esta renyit amb no ser-ho
i no vol que voli per molt de rato sola,
perque es perillós,
que es cos, es quedi sol
i llavors passa lo que passa...
que es manicomis estan plens
de inconscients que han fugit...
cap a uns altres mons!
REMORDIMENT
Ben tard,
en el cel
un fanal de lluna plana
resplendia,
quan de casa d'ella, ell sortia.
Veien-lo de lluny
es diria que sa nit
havia set llarga i polida.
però d'aprop
no mostrava cap alegria.
Que et passa amic?,
es que avui no has trobat
bona companya.
Amb veu de pena
em va respondre.
-Quan m´ha vist que em vestia
s´ha posat pal.lida i trista
amb els braços orfes
i amb els ulls plens de son
s´ha quedat sola i ferida
i ara el seu record
no em deixa viure!
-I això amic meu,
tu que estàs adobat
en mil batalles,
es que abans d´entrar a casa seva
no ho sabies?.
Baixa es cap
mentre camina,
i amb un fil prim
de veu s´acomiada.
- Bona nit remordiment,
ara no estic per ximpleries,
pot ser que demà
et conti com és ella de fina.
en el cel
un fanal de lluna plana
resplendia,
quan de casa d'ella, ell sortia.
Veien-lo de lluny
es diria que sa nit
havia set llarga i polida.
però d'aprop
no mostrava cap alegria.
Que et passa amic?,
es que avui no has trobat
bona companya.
Amb veu de pena
em va respondre.
-Quan m´ha vist que em vestia
s´ha posat pal.lida i trista
amb els braços orfes
i amb els ulls plens de son
s´ha quedat sola i ferida
i ara el seu record
no em deixa viure!
-I això amic meu,
tu que estàs adobat
en mil batalles,
es que abans d´entrar a casa seva
no ho sabies?.
Baixa es cap
mentre camina,
i amb un fil prim
de veu s´acomiada.
- Bona nit remordiment,
ara no estic per ximpleries,
pot ser que demà
et conti com és ella de fina.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)