AL.LOTA AFALAGADA

Ses formes de dona
encara no havien esclatat
damunt des seu cos.

Es pits, no es podia dir
que fossin petits,
però tampoc massa grossos.

Es coll estirat i prim,
sa cintura estreta
i ses anques encara pareixien
no haver passat s´adolecència.

Sa cara era lo que més la traïa,
per més que volgués amagar
ses faccions darrera unes pinzellades
de pintura i maquillatge.

Es llavis grans,
es nas de "cleopatra"
i sa mirada;

 Sa mirada?

Era prufunda, innocent,
alegre,curiosa i neta.

Si, molt neta!

A voltes, s´aixecava
i es posava a jugar;
feia de model
i caminava graciosament,
nua, d´un costat a s´altre
d´aquell reduït espai.

O es posava per damunt
de ses espatlles,
un mantó vermell,
que li contrastava
amb es blanc de sa pell.

També, es ficava una pamela
amb flors blaves de paper,
amb sa que es devia sentir més gran,
perquè cada vagada que se'l posava
canviava s´expressió de sa cara.

-I jo?

jo no me cansava de venerar-la
i de riure des seus jocs
d´al.lota afalagada

UN MALSON

Em mirava amb aquells ulls tan foscos,
que fins i tot em feien mal
i no podia endevinar aquell dia,
el que duia dins aquella mirada tan fixa.

Un punt de claror a ses ninetes,
li remarcava una trista expressió.

Es llavis tancats, no deixaven entreveure
que pogués sortir-li un somriure,
pintats com sempre amb molt de compte,
se li clavava sa llum des dia,
donant-li una estranya suavitat.

Es cor em bategava,
mentre la mirava sense dir paraula.

Jo estava molt enamorat d´aquella preciositat!
i ara m´adonava des dolor que em feria
si per qualsevol motiu ella m´abandones.

Sa seua pell tendre, ses espatlles, es braços,
es coll de cigne, es cabells negres i brillants,
sa cara fina i polida.

Que li passava? per que d´aquella tristesa?

Amb por i tremolor, li vaig agafar sa ma
i ens varem anar atracant es llavis,
mentre es nostres braços s´abrasaven.

Un milió d´idees em varen anar passant pes cap,
mentre a ella li anava naixent una llàgrima,
que li feria camí, cap avall de ses rosades galtes.

- Que et passa, perquè estàs trista estimada?

-Saps que jo t´estim
i que estic molt enamorada,
que no hi ha res altra en el mon
que m´estimi més que tu.

-Si, ja ho se, però,
 a que ve tanta aflicció?

- Que avui a la nit he somiat
que ja no m´estimaves
i que en tenies una altre millor que jo.

- No! no hi pot haver mai una altre
de més dolça i bona a la que estimi
com a tu a tota sa galàxia.

Si perdés un sol freg des teus dits
jo em moriria i per una besada,
fins i tot sa lluna et baixaria.

Mentrestant que ella plorava,
jo li anava robant amb es llavis
una llàgrima furtiva que li llenegava
per damunt sa cara.

MAI T'ENAMORIS D'UNA AL.LOTA D'UNA TANCA PUBLICITÀRIA

Pot ser que mai més torni a veure
aquells ulls tan expressius,
ni aquell somriure tan graciós
dalt aquella cara plena de pigues.

Pot ser que només sigui un flash
i dins d´uns dies ja m´hauré oblidat.

Però que té aquest rostre que tant m´grada?
Pot ser sa tendresa o tal vagada sa mirada?
Que he vist amb ella,
que no me la puc treure des cap?

Ses dents blanques i ben enfilades
li ressalten amb sa cara prima i ruboritzada,
mentre es ulls verds amb segueixen
cada cop que pas pes seu costat.

No serà s´expressió dolça
que amb dedica cada mati
quan m´en vaig a treballar,
el que fa que no me la pugi
treure des cervell
fins s´hora de tornar?

Quina tristesa! avui ja no he vist
a sa meua estimada com cada matí.

I ara, amb quin ànim aniré a sa feina
si no em puc emportar
sa seua mirada lluminosa,
ni el color rosa des seus llavis,
que faré, si mai més la torn a veure,
pes carrer a sa vesprada,
quan torni  cap a casa.

Ahir a la nit varen canviar sa foto
de sa tanca plucitària per un anunci
de pots de menjar per a gats!

UNA CARTA PES DIA DES ENAMORATS

Asseguda damunt d´un petit moll de fusta,
xapotejava amb es peus descalços din s´aigua.

Sa primavera, havia engalanat tots es voltants 
amb flor silvestres de mil colors diferents
i es verd de s´herba feia que el blau de sa mar
fos molt més transparent.

En es mirrall que naixia de´s fons de sa mar
li reflectia es pins que havien nascut a sa vora
i ses muntanyes arrogants que arreceraven sa badia.

Mentrestant, es ocells piulaven uns bells acords
i ses gavines volaven fent dibuixos en es cel
i de reüll miraven cap a vall, es seus balls.

Un barquet de rems feia companyia a aquella al.lota
que estabornida mirava es peixets que havien vingut
a menjar ses molletes de pa que ella els hi anava tirant.

Es sol adornava tota aquella composició,
donant-li color i llum,
a aquell lloc ple d´harmonia i calma.

Una cua llarga nuada amb un llaç groc,
li queia més enllà des pits
i un capell de palla li cobria es cap.

Dins des sanaió i portava floretes
que havia anat replegant pes bosc
per adornar sa seua habitació.

I entre es dits de sa mà i duia una carta,
una carta des seu estimat!
que ell li havia enviat, des de molt lluny,
pes dia des enamorats.

UN SOPAR DE CINEMA

Sa lluna era nova
i ses estrelles espurnejaven
per tor es cel,
en una calorosa nit d´estiu.

Sa taula parada a sa terrassa;
un mantell brodat,
una cristalleria fina,
sa vaixella de limoges,
sa coberteria de plata,
un canelobre de tres braços
i en mig,  un ram de roses roges.

Sa seua sola presència
empobria tot aquell luxe;
ella duia una brusa de seda
de dos colors, una blanca
i s´altra blava.

S´escot era tant profund
que deixava entreveure
uns exuberants pits.

Un cinturo daurat,
adornat amb pedres de bijuteria
subjectava una faldilla negra
que li arribava fins els turmells
i unes sabates de tacó daurades.

Asseguda a s´altre banda de sa taula,
em mirava amb foscos ulls de gata
i a cada gest des seus llavis
pareixia que em desafiava
a donal-li una besada.

Es fum d´un cigarret l´envoltava
donant-li un aspecte embruixador.

Sa claror de ses espelmes
jugaven amb es seus cabells rossos
i li reflectia sa lluentor
a unes arracades,
que segur que eren de brillants .