LLUERNA

Voldria encantar-la
amb una lluerneta.
Jo no la trobo,
però li veig es llampecs.

Distreu sa meua atenció
fent estranyes lluentós.

Busca que busca,
no la vaig poder trobar!

Desolat a ella la vaig mirar
i des seus ulls, sa llum naixia
i es que buscant sa lluerna
em perdia s´imatge
des seus pits de cirera.

Li espurnejaven
es llavis ardens,
mentre es meus
apretaren a córrer
cap a ells!

ES SET COLORS DE L'ARC DE SAN MARTÍ

Se´m claven agulles al mirar-te
les sento, a ses ungles
i als plecs de sa pell.

Agulles i ganivets
de afilades fulles.

Es rebufar des vent per ses parets
em fa gelar sa sang
i em dorm banyat de dolçor,
mentre es pols em batega lentament
a qualsevol esdeveniment
per sumar-me al joc següent.

I a sa més mínima
expressió de tendresa
sa m´apilen es sentiments atresorats
enllaçant-nos es dits fins l´infinit.

Sobris llampecs,
que ens porten es bufecs,
des so des tambors,
que ens acompanyen
as ritme inevitable
de dues ànimes cavalcant
pels set colors
de l´arc de San Martí

I POSO SA LLUNA DE TESTIMONI

Mentre ses ombres s´escampen
es sol fuig pel horitzó
i tot sembla reposar
dins sa propera nit.

M´arriba s´angoixa
mentre espero baix s´enramada
ses fonyades de sa joia estimada.

Menjarem es raïm de sa parra
pomes i peres des arbres propers
i com no! també sa mel des llavis
mentre ens direm
milers de gustoses paraules.

Direm amor meu tot allò
que ens guardàvem,
direm tot allò que esperàvem.

I ens menjarem es fruïts prohibits,
de ses nostres millors branques.

I farem tot allò
que abans ens guardàvem
i direm tot allò
que abans callàvem.

Ai amor, que sa lluna 
sigui testimoni de tot això!

AQUELL LLIT GRAN

Ara més que mai!
vull despertar entre
es seus llençols grans.

Sentir es primers
raigs des matí.
Mirar-la reposar
dalt des coixí
i amb compta acaronar-li
sa pell de setí.

Jo la deixaria dormir
i ella no voldria
que mai arribés es matí,
per no veurem partí.

M´aixecaria
amb silenci
per si algú
em puges sentir.

I el bes que li daria
fos tan curt,
com la nit
que havies passat
dins des seu llit.

LLADREGOT

Lladre de besades
de nits encantades
que fins i tot,
des llit te les emportares.

Lladregot de cors,
robador de dolces mirades
i de tendres paraules,
que em robares s´anima!

Entrares a ma casa
amb sa foscor
de sa vesprada
i fugires a s´albada
amb un sac ple de besades.

Ai, lladregot de besades
si tornessis a ma casa
sa clau de sa porta
jo te la daria encantada.

UN CONSELL

çPer estar enamorat
qui, la vida no daria?

Ara que jo hi estic
es cor m´estira,
per dir-li coses polides,
a ella, que es ma vida.

Per trobar es camí
no em cal guia,
i per oferir-li un bes
es vent de ponent li envia.

Amic, si de veritat
estàs enamorat
no cal arribar fins ella,
tan sol pensa que l´estimes
i ella ja ho endevina.

CONTRA CORRENT

Qui sap si sa corrent
m´arrossega cap a tu?
Qui ho sap?
Qui ho sàpiga
que s´ho calli!

Acaronem!
No contestis ara,
ara és temps de callar.
Una forta vena
em du cap a tu
i es mateix temps 
nedo contra corrent.

No paris, acaronem!
com si tingués de trencar
sa pena d´un adéu.


Digués que no,
que tot això
és tan sols això,
un joc.
I que quan jo arribi,
tu te´n vagis
i quan tornis sa corrent
se m´emporti.

Acaronem,
encara que sigui de fiat
que et contaré demà
el que crec
que he cregut somniar.

Va!, no et destorbis,
i contem,
es punt des d´on
es veu s´arribada
de sa matinades,
perquè potser,
que demà
ja no pugui tornar.

No paris!,
que sa corrent des dia
se m´endu.

SES TRES SIRENETES D'ES VEDRA

Tres precioses al.lotes
s´entretenien a sa vora de sa mar
vestides amb túniques.

Una d´elles era rossa,
s´altre morena
i sa més baixa tenia es pel roig.

Sa primera, portava es cabell solt,
adornat amb fines petxines
que li feien esteles
amb sa lluentor des sol.

Sa segona duia una cua de cavall,
on hi portava clavats
uns quants clavells vermells.

I sa més menuda, es duia curt,
amb un estrany adornament,
que li espurnejaba
amb es raigs des sol.
Era sa que estava més distant
d´aquest mon, amb sa mirada
perduda mar en dins,
i es pensament qui sap on!

Era un capvespre,
sa mar un mirall
de color blau turquesa,
es sol feia camí dins ses aigües,
abans de fer es darrer badall.

Ses ones arribaven peresoses
a s'arena  a besar es peus
d´aquelles tres al.lotes presumides
que en front tenien de testimoni
una gran roca que naixia
des fons de sa mar.

Es seus passos reposats,
els moviments de ses mans,
fràgils i compensats.
Ses corbes de ses siluetes
estaven creades per dits d´escultor.

Resultaven d´allò més excitant!
i això, que sa poca roba que les cobria
no deixava veure res que no fos decent,
a més, es reflexos des sol
que morien damunt sa mar,
mai en va deixar veure massa clar.

Amb ses darreres penombres
vaig alçar sa mirada fins
damunt des cimerol d'es Vedrà.
 I vaig creure escoltar un esclat
de rialles conegudes
o tal vagada m´ho vaig imaginar?

GENT PENJADA

Estic espantat de veure
tanta gent penjada;

Uns des de una bastida
fan nets es vidres d´un gratacel.

Uns altres d´efeminats
es pinten sa cara
i es vesteixen amb robes rares.

Boixos i famílies pobres
demanant caritat,
mentre es més ricatxos
van fent viatges cap es banc.

D´uns polítics, que ja fa temps
que ens han desenganyat,
vulguent omplir-se
ses butxaques i es sac.

De quatre borratxos,
que a sa matinada,
no tenen a prou amb matar-se
que tenen de envestit
a uns altres joves il.lusionats.

D´aquells que no fan més
que plànyer-se i criticar,
però que no fan res
per millorar!

I de tants drogats, que es queden
enganxats a una agulla,
per punyeters interessos creats
per uns quants  fills de putes,
que fan que es morin
es fills des pobres,
es fills des rics i fins i tot,
es fills des generals i diputats.

Col·lecció Un grapat de mar

EL DIA DES ENAMORATS HO CELEBREM TOTS ES QUE ESTIMEM

Aquell matí es va llevar nerviosa,
era un dia molt especial,
era es primer dia des enamorats
que passaria en es seu costat.

Se li estava fent molt llarg.

Ja ben aviat, avia anat a comprar-li
un regal, el va triar amb molt de compte!
no volia equivocar-se,
va mirar i retria mil i un objectes,
res li pereixia prou per es seu nou amor.

Es va arreglar amb sa millor roba que tenia
i va estrenar una fina llenceria
de color blanc immaculat.

Totes aquelles coses, a ella,
li feien molta il.lusió.

Aquells dia, es temps passava lentament
i es que se li estava fent etern!.

Enyorava es seus ulls plens de llum,
es cabells rossos, es llavis de maduixa
i sa pell de melicotó.

S´atracava es moment esperat
d´anar es seu encontre.

Unes estranyes cassogues la recorrien
de dalt a baix des seu neguitós cos.

Pes camí, també li va comprar un ram
de roses roges.

Sa cabellera, li volava al vent
i aquell vestit blanc i rosa
li feia encara més formosa i jove.

Caminava depresa, per no perdre
ni un sols instant, de poder estar
entre es seus dolços braços.

I és que no recordava haver estat mai
tan enamorada d´una persona!

Ella, la havia citat en es parc,
un lloc molt encertat per s'ocasió!

Ses flors des parc i es coloms
serien testimoni en un dia tant inoblidable.

A sa llunyania, va distingir sa seua silueta,
prima i fràgil, caminant per se vora de s´estanc,
jugant amb es ànecs a s´ombre d´una mimosa.

Entre ses mans i duia un paquetet de color
i un ramet de margalides.

Ja li faltava poc, molt poc tros, per arribar
es seus braços, ella, ja estava desitjosa
de mans, de abraçades i de besades.

Tota aquella passió acumulada as cap des dia
es va concentrar en un fort i llarg abraç,
en unes emocionades mirades
i amb unes senzilles paraules.

-T´estim molt Catalina.
 -I jo a tu Esperança,
amb tota sa meua ànima!

A UN ALTRE MON NOU

Que sola i abandonada que es trobava,
es passava ses tardes tancada,
anant d´un cap a s´altre des pis.

Es temps havia passat, però ella
no se´n havia oblidat.
Havien sigut molts anys
de compartir ses coses, 
ses petites i ses grosses.

Havien sortit junts
des de que anaven a s´escola.
Ella duia cues i faldilles curtes,
encara no es maquillava
i es diumenges es trobaven
a s´església a missa de deu.

Era s´únic al.lot
amb es que havia sortit, 
es primer que la va besar
i amb el que es va esplaiar
una nit, ja fa molt de temps. 

Es anys havien passat
i ella ja no era cap boixa,
havia confiat en ell,
en sa seua fidelitat
i amb es seu amor indestructible!

Avui no sap que fer,
no surt amb ses amigues,
perque elles, ja s´han casat,
ni tampoc te cap amic,
perquè amb ell,
sempre n'havia tingut prou.

Donava voltes per damunt des llit,
es tapava es cap amb es llençol
i simulava que s´ofegava
amb es coixí.

Ses nits se li feien eternes,
mentre mirava i parlava
a una foto que tenia d´ell
emmarcada amb plata
dalt sa tauleta de nit.

Sortia en es balcó
i mirava es seu voltant,
totes aquelles parelles
que passejaven agafades de ses mans,
igual que ells dos,
quan es perdien dins sa foscor.

Havien sortit junts tota sa vida
i ara, és trobava sola,
molt sola!
Desesperada i sense
cap motiu per viure.

Ella, volia morir-se
i no feia més que plorar,
perquè se´l havia endut
aquella punyetera malaltia?
Quin mal havien fet
per merèixer aquella desgràcia?

Ella també voldria morir
i anar a viure amb ell,
a un altre mon nou!

BODES DE PLATA NEGRA

Qui ho diria!
compleixes anys
i no tens cap alegria,
fas cara de boixa,
però darrere d´aquesta
capa de maquillatge
es cutis et traeix

Unes arrugues en es llavis
i en es ulls,
et delaten es pas des temps
dalt sa cara.

Encara conserves dins des cor,
s´amor des primer jove
que et va agafar sa ma
i et va besar.

Encara sens en es caps des dits,
sa suavitat des cos d´aquell al.lot
que et va ensenyar s'art d´estimar.

I guardes dins d´una caixa de sabates,
ses fotos amb blanc i negre,
que us vareu fer quant estàveu
tant enamorats i pareixia 
que tot tenia d´acabar bé.

Qui ho hagués dit?
que en aquell temps
plens d´il.lusiòns i sentiments,
quan inventàveu paraules d´amor,
quan no podies demanar res
que ell no t´ho fes de seguida!

Quan sa lluna només sortia a sa nit
per veure-us passejar
o quan seguts dalt ses roques, 
a sa vora de sa mar
parlàveu de tenir infants.

Qui ho hagués dit?
Que quan ell va arribar
des servei militar et va demanar
casar-se amb tu,
es dia des teu divuitè aniversari.

Qui ho hagués dit,
que avui t´amaguessis
darrere uns records d´uns temps
que mai més tornaran.

Qui ho hagués dit?
Que aquell mateix matí
quan ja teniu es capellà
a s'altar, es padrins a sa porta
i ben preparat es convit.

Qui ho hagués dit?
que aquell miserable hagués fugit
amb sa teua millor amiga,
deixant-te en es porxo de s´església
vestida amb aquell vestit blanc
tant polit.

Qui ho hagués dit?
Que aquell poca vergonya,
des de fa vint-i-cinc anys
pes teu aniversari t´envia
un ram de roses blanques.

I qui ho hagués dit!
que després de tant de temps,
tu encara estiguessis enamorada,
des primer home que et va donar
sa primera besada?