ES MAL D'AMORS NO TÉ CURA

Neix es nou dia
dintre es meus llençols
on tu no hi ets,
i se'm mor sa nostàlgia
sense remei pes vinents
pensaments.

No vull res més
que tornar al ahir
quan es dos érem
adolescents,
més sa resignació
corre junt es camí
de l´impossible.

Poc a poc sa tarda
arriba parlant-me de tu
i ploro es vuit que em fa
es dolor d´estimar tant.

Mentre es ocells es repleguen
es seus nius,
es vespre m´arrossega
l´ombra per damunt des cos.

Començo a sentir-te
es meu voltant
i em sembla perdre sa raor,
i m´esforç en que tot
segueixi igual
perquè no trobo
es valor per canviar.

I aquesta sensació és mortal
perquè sentir sense tenir
és un càstig massa gran
encara que faci mil esforços
per no patir.

Ai ! I pensar
que es mal d´amors
no té cura!

ES MOMENT OPORTÚ

Acabaré com un estrany
sortint com un fantasma
entre ses penombres
disposat a ocupar es meu lloc.

LLavors recordaré
s´alegria de s´arribada,
ses tardes de suor,
sa frescor de s´aigua,
ses llargues xerrades
i es sobresalts
a cada remor inesperada.

Es consumiran;
es refrecs de magrana,
ses llargues mirades
i ses mil maneres de dir-me
que no me´n vagi.

Acabaré com un estrany
entre ses ombres de l´incert
enduguen-me un dolor
sense tornada,
per no haver sabut parar-me
en es moment oportú.

HE D'ÉSSER FORT

He d'ésser soca i no branca.
Vent, duguem aire
que es núvols em portin s´aigua
per desensopir-me ses rames.

Aire obri sa porta de cop
que vull sentir es vent
colpejar amb força,
ses meues galtes.

I avisa es garrofer,
es ametller, es cirer,
es val, a sa muntanya,
es ocells, es gos i es conills,
que el cel amenaça tempesta
i s´aigua els hi portara vida.

Tinc fe!
i sé que seré soca
i no branca
i sentiré es vent
quant dugui sa pluja
i ses gotes quan
amb besin sa cara.

He d'ésser fort
per arribar fins ella,
de pell morena.

AL.LOTA DE SA MEUA ILLA

Oh! àngel embadocador,
que m´has robat es cor.

Ets l´ànima de sa meua ploma!
i fas que aquests paratges
tinguin llum pròpia
i nous colors.
Vares néixer
entre boscos de pins,
farigoles i romanins.

Envoltada d´ocells
que piulen des d´es matí
fins sa nit.

A sa mar et banyes i
l´aigua et refresca sa pell
i t´acaricia com una sirena.

Per això,
ets al.lota de sa meua terra
escultura modelada
a cops de naturalesa.

SOM D'AQUELLS QUE PARLEM AMB ES SILENCI

Som de aquells que creuen
amb es so des silenci,
des que escolten
ses paraleles es des vent,
des que parlen amb ses ones,
i des que veuen es núvols plorar.

Escric a sa soledat
per fer-li companyia
fen-li menys llarga s´espera
i més dolç es somriure.

I miro a reu,
buscant un element
que em faci parlar
en silenci.

Ses muntanyes també
xisclen entre rames de pins
es meu nom, perquè les escolti
i amaguen entre sa foscor
de sa nit sa foscor misteriosa
des seu mon.

Sa llum des dia em crida s´atenció,
ficant-se dins es meus ulls
demanant-me un regló.

Jo som d´aquells,
que hi ha gent, que pensa
que estem tocats des barret,
perquè em passo hores i hores
parlant en silenci amb es vent.

QUAN ES SOL S'EN VA

Mira!
S´ens escapa
d´entre es dits 
com es fum
i es perd callat
entre ombres.

Silenci!
Mira com fuig
sense remei
i no sabem
on va a parar.

Fem ulls de nit,
i mirem com es canvia
de vestit
i envolta de foscor
surt d´un negre immens.

Apareix
per qualsevol racó
amb barret
i capa negre
disposat a anar
de gresca.

Silenci!
Que s´escampa
entre ses penombres
i s´amaga per es cantons
per parcs i carrerons.

Mira!
Com ens riu atrevida
mentre espera
es crepuscle següent.

DES DES MEU BALCÓ

Estirada a terra,
         nua com una nina.
A sa pell fresca de maduixa.
          li arribava es primer raig de sol. 
Es ulls clucs,
         es llavis tenyits de sang.
Es dits des peus
         se li perdien per l´horitzó.
Ses mans li dormien
         plenes de carícies.
Es pits rodons
         com dos magranes es vent.
I enmig d´aquell tresor,
         un melic en forma de bombó.

I per si no ni hagués prou
        en tot el que que vos hi contat
envolteu-la de perfum de bosc.

                             Enteneu ara com em sento jo?

RIALLES

Rialles, rialles i més rialles
li fan es seu rostre més dolç,
ses dents més blanques
i es seu nom se'm clava
dis des cor.

Jo em deixo endur
per es seu encant
mentre em fa viatjar
pes camins d´alegria
perquè aquesta al.lota
m´ha robat sa vida.

Quan em parla crec
que en te encantat
si em mira,
el món per de vista,
però jo l´únic que vull
es estimar-la com la mestressa
des meu cos.

I m´imagino
es seu bes blanc,
es abraç llarg,
i això tot plegat
fa que ses seues rialles
semblin es cant
des ocells a sa matinada.

EL MILLOR ETS TU MATEIX

No busquis més de tu mateix
ni més enfora des teu interior.

Ves fent memòria
i posa ses coses amb ordre
i aprendràs a sentir
es gust de conèixer-te
sense mirar-te as mirall.

Busca sa força que et fa
enlairar cada matí
o sa sensació que sents quan
es vent et besa sa cara
o sa pau de quan veus
es sol amagar-se dins sa mar.

No vagis més enllà d´allò
que encara no coneixes
i parat a pensar que tu
ets es mateix univers,
que no coneixeràs res
si abans no et contemples
amb desig i il.lusió
es teu mirall interior.

I aprèn!
i no tornarà a caure mai més
cap altre gota de pluja
sense que tu la deixis caure,
ni es carrers s´eixugaran
sense que tu ho vulguis.

I aprèn,
que ses fulles de sa tardor
només cobriran sa terra
quan tu ho manis.
Ni es ocell ni es plors des infants
pararan fins que tu diguis prou!

No t´enganyis,
el millor d´aquest mon
és dins tu,
l'únic que has de fer
es descobrir-ho.