SENYORA DE COMPANYIA

Sa foscor de s´habitació
i uns quants raigs de sol,
jugaven per damunt sa pell.
Tan sols unes gotes de suor
trencaven sa suavitat des seu cos,
en un dia calorós des mes de juliol.

Aferrat es pit, acariciava un gat negre,
mentre mirava per sa finestra
amb ulls tendres,
ses boixes que jugaven pes carrer.

Uns cosiets amb plantes
mig mortes de set,
intentaven donar una nota de color,
a una vella cortina de ganxet.

De ses parets empaperades,
amb dibuixos de flors vermelles
i penjaven uns eròtics quadres
de dones despullades.

Un perxer de peu de tres braços,
un llit de matrimoni i dos tauletes de nit,
era tota sa moblada d´aquella peça.
A un racó, un lavabo amb una tovallola
neta i ben plegada.

Déu sap es temps que feia
que aquella dona venia es seus serveis!

Segur que es va passar molt de temps
jugant amb nines dins aquell mateix lloc,
quan era tan sols una boixa.

Igual que ara juga amb es gat,
esperant que algun client
li truqui sa porta, per fer-li companya.

TANTS VINGUEREN QUE DE CASA EM TRAGUEREN

Era un home vell,
jo diria que de més de cent anys.
Sa roba era antiga i molt gastada;
calçons negres de vellut,
una armilla de sa que penjava
un rellotge de butxaca,
una camisa blanca,
una americana de colors extranys
i en es cap un casc.

Qualsevol que l´hagues vist a simple vista,
hauria pensat que era un pagès guillat.
Si no fos pes seu color de pel
i perquè de tant en tant es ulls
sei l´il.luminaven de vermell.

Es seu voltant ses flors s´obrien 
i treien uns lluminosos colors
i en pocs segons es pansien.

Aquell element sobrenatural,
lluny d´espantar-me em va intrigar
i poc a poc m´hi vaig atracar.

-Bon home, que fa vostè tant lluny
de casa seua, a aquestes hores de la nit?
Poc parlador devia anar,
perquè no em va contestar.

Però vaig insistir;

-Si busqueu feina, aneu malament
perquè no en trobareu.
Si de que aneu és d´al.lotes
us adverteixo que en aqueixa illa
son totes molt decents,
estan casades o compromeses.

Si per es contrari del que aneu
és de destruir-nos sa illa,
ja heu arribat massa tard,
ja fa temps que uns altres de més aprop
ens la han anat desfent.

Poc xerrador si que anava
o és que sa meua conversa
no li va interessar,
perquè es va torna tot verd
i va desaparèixer cap es cel,
com un coet.

I és que encara hi ha gent,
que no s´ha adonat de que Eivissa
ja fa molts de segles que està descoberta
i de que si no els hi plantem cara,
ens faran fora de casa!

UN RAM DE FLORS NEGRES

Quant de temps passàrem junts?
Quantes llàgrimes m´han rodolat
per damunt ses galtes?
Quantes paraules?
Quantes promeses de fidelitat
i felicitat ens varem dir
mentre estàvem enamorats?

Avui que estic sol i perdut,
i que em metzina es record
de quan passejaves es meu costat,
agafada de sa má.

Sa memòria ja em falla
i no puc recordar moltes
de ses besades que ens varem donar.

Passejo per sa vora de sa mar
i no trobo cap explicació
de que ens va passar.

I cada matí,
després de dormir em pregunto:
-A on ha anat a parar
tot aquell amor que li vaig donar?

-Que s´han fet d´aquells dies
en que ella i jo ens varem estimar?

-On tenc d´anar-me a consolar?

-O  a on li puc enviar
un ram de flors negres?

Qui em sap dir amics meus
om punyetes ficar tot es mal
que et fa es cor,
quan ella se´n va!?

CANÇÓ DE BRESSOL PES SOL

El sol estava a punt d´amagar-se
per baix d´un fil d´aigua,
molt lluny d´allí,
apagava es seu foc dins sa mar
abans de anar-se a dormir.

Es canvia sa roba de color,
per posar-se un fosc pijama
i encara que es mor de son,
va jugant en ses tonalitats de sa mar
i treu de dins des fons,
uns tons que fan esborronar.

Mentre es cel trist, per veure´l anar
fa lloc a sa lluna per deixar-la entrar.

A ses roques, unes al.lotes
han anat a acomiadar-lo.
Posseïdes per sa lluna, es sol i la mar,
es cap els ha trasbalsat.
Traïdes per sa llum i sa foscor,
es varen començar a despullar.

Una d´elles,
allargada damunt d´una roca
amb els peus dins s´aigua
deixava que es darrer raigs de foc
li escalfessin sa pell.

L´altra es va a posar a dansar
dalt d´un cimerol.
Despullada i descalça,
duia entre ses mans un mantó
que airejava, mentre es contornejava.

Unes altres,
es varen quedar assegudes
a la vora de sa mar
en ses mans enllaçades
i amb es pits a l´aire.
Amb es ulls tancats,
sentien es silenci celestial
d´aquells màgics instants.

Més enllà, un altre grup
sentia sa frescor de sa mar,
deixant-se acaronar
per ses espurnes i es llambreig
que fa es sol
abans de anar-se´n a reposar.

Mentrestant tots junts
l´engronxaven dins d´es braços
i li cantaven una cançó de bressol.

SA CASA DE S'ENAMORADA

Es camp estava verd,
ses plantes es desensopien
amb sa claror des cel,
mentre ses flors esperaven
ses primeres lluentós des sol,
per obrir-se ufanoses.

Ses roselles vermelles
contrastaven amb es groc
de ses vinagrelles
i en mig d´aquell paisatge,
sobresortia un garrofer
gros i vell.

Pes camí,
es pardalets piulen contents,
per s´arribada de sa primavera
i una bandada de coloms,
per es voltant fan batre ses ales.

Ses sargantanes xafarderes,
treuen es cap entre ses pedres
per veure passar un al.lot enamorat.

Es marges, dirigien es meus passos
cap a sa casa de sa meua estimada.

Des de lluny, em pareixia un castell
tret d´un conte de fades,
sortia de dins la naturalesa,
envoltada de tarongers,
d´algun llimoner i també
d´una espessa figuera de moro.

I a tot això, en es fons,
una muntanya plena de pins,
la protegia des mals vents.

RASTRE DE PERFUM

Avui fins i tot es cor sa m´ha exaltat
quan t´he vist passar per es carrer
amb es teu graciós caminar.

He volgut cridar-te,
però no m´he atravit
una cosa molt estranya he sentit
quant t´he tornat a veure tan aprop,
que fins i tot t´he seguit es rastre
per olorar es teu perfum.

Bogeries d´un altre temps
m´han tornat as cap,
bogeries de quan tu i jo
érem amants
i jugàvem a descobrir
es misteris de sa carn.
Fèiem camins amb es dits
per damunt sa pell
i dibuixàvem a s´esquena
gavines i postes de sol
tan sols amb l´imaginació.

Ens inventaves noves i dolces
paraules d´amor,
o tan sols ens ho pensàvem!.
i ara que et torno a veure,
crec que tot allò era cert!,
per que mai més en sa vida
les he tornat a dir, ni a sentir. 

Que content que m´has fet
aquesta tarda
quan t´he tornat a veure!

M´he adonat que tot segueix
en es mateix lloc,
encara que mal posat;
tu, camines cap a casa teua,
mentre jo, espero que es meus fills
surtin d´escola.

Es rastre des teu perfum m´ha fet
reviure un tros des nostre passat,
quan érem joves i no existia es pecat,
tan sols es desitj de conèixer 
i descobrir nous mons!

Gràcies! Gràcies amiga meua
per haver passat avui
per es meu costat
amb el mateix perfum
de quan tu i jo érem amants,
deixant al teu pas,
es solc d´un record molt llunyà.

ILLA SEDUCTORA

Arribares de terres llunyanes
d´on sa salobre de sa mar
mai t´arribarà a copetjar sa cara.

De terres fredes,
de camps verds i sembrats,
d´alters muntanyes a on pasturen
ovelles i vaques.

Arribares ansiosa de calor,
de mar i d´históries d´amor
que algú t´havia contat.

Et deixares acaronar sa pell blanca
per es forts raigs d´es sol.
La mar tranquil.la de tons turquesa
jugava amb tu a sa platja,
mentre es dolç besar de ses ones
es ficaven poc a poc dins d´es cap.

Contaves un a un, es grans d´arena
que sa t´aferraven es cos,
com si fossin mans!.

A sa nit sa lluna sortia
disfressada de concubina,
per desig d´aquells,
que anaven sent seduïts per s´illa.

Es foc des sol,
mesclat amb sa sal de sa mar,
sa brisa suau de s´aire
i embruixada per sa llum de sa lluna
et varen fer arribar fins els meus braços.

Seduïda  per es encants de s´illa
et vares enamorar;
des meu sol,
de sa meua mar,
de sa meua lluna
i també de jo.

Fins que vares haver
de tornar a casa teua,
a on ara dus dins es teu cor
s´olor a salobre,
sa tendresa de ses ones
i es calor sufocant des sol.

Encara tens grans d´arena
perduts per algun racó des cos
i conserves en es ulls
sa claredat de sa lluna
mentre festejaves baix es cel.

I contes a ses teues amigues
la grandesa d´aquell amor
que ja mai més podràs oblidar.

BADIA DE SANT ANTONI

Avui, sa tarda arriba gandula
i ses boires volen solemnement
entre es puigs, per esperar
s´arribada de sa lluna.

El sol ha deixat es cel pintat
d´un estrany color lila,
es pardals tornen a recollir-se
en es seus nius, de sa mateixa manera,
que ses barques tornen a port.

Ses primeres llums apareixen,
en es moment en que cau
un capot de foscor
i ses casetes van perdent es color blanc.

Én es mirall de ses tranquil.les
aigües de sa badia, s´hi reflecteixen
ses esteles de sa llum de ses faroles.

Es far llambrega, alertant
a ses darrers barques
que tornin a resguard,
mentre es pescadors
que ja han arribat,
recullen ses xarxes
i arreglen es peix.

ES FORAT DES MELIC

Déu sap amb el que ella pensa
quan jo m´en vaig!.
Es una boixa massa jove
per saber el que hi du dins des cap!.

Quan jo creuava sa porta de s´habitació,
ella ja s´asseia damunt des llit,
jugant amb es tirabuixons,
fent-se trenes, i adornant-les
amb llaços de diferents colors.

Un collaret molt fi de turquesa,
que un bon dia li vaig regalar,
era s´única peça que li cobria es cos,
una joia que no tenia res que envejar
als seus increïbles ulls.

Es llavis dolçament pintats,
ses pipelles amb una suau pols clara
i a s´alçada de ses pestanyes
una fina linea negre que li feia
sa mirada molt més excitant.

Es rissos li jeien damunt d´aquell cos,
tendre i nu, com si la volguessin tapar.

Sa pell terça i fràgil,
amb uns pits arrodonits,
l´endolcia fins es dits.

Tan sols es forat des melic,
es feia estrany, damunt d´aquella
perfecta figura de carn.

UN BELL SOMNI

Ets un somni que no es farà mai realitat,
una manera de somiar despert,
un plaer i un dolor que plora dins jo,
una callada sensació que m´acompanya
des de llavors.
  
Sóc com una planta
que li falta sa llum des sol,
com un ocell, en tristos dies d´invern,
com un infant abandonat.

Ets sa meue mort!
o tal vegada una sort!
perquè avui, no m´amaguin
sa meua existència sense es teu record.

Sé que tot va ser flor d´un dia,
que res d´allò ens perteneixia,
que va ser un regal,
que tal volta cap des dos ho mereixia.

Amb poc temps, varem arribar
a ésser un per l´altre
com el que es la pluja per la terra,
com sa lluna pels enamorats,
com la mar pes ses barques,
com es nostres cossos
éren l´un pes s´altre
cada vegada que ens acariciàvem.

Serás un bell somni,
que mai se m´oblidarà
i m´omplirà ses llargues
nits d´insomi,
recordant qua tu i jo
érem una sola persona,
una sola gota d´aigua,
un sol color,
una cançò,
un sol, un sol cor,
que encara avui,
vatega pes dos.

S'ESGLÉSIA DE SANTA EULÀRIA

Sumptuosa i serena,
guardes es pobles Santa Eulària
i vigiles es curs de s´aigua des riu,
camí des Mediterrani.
  
Mestrestant, des de sa ribera, 
ses roselles florides et veneren,
formant un manto de color roig
en es teus peus.

Ses barquetes de vela,
naveguen acariciades per un dolç vent
i a sa vesprada, es adobats pescadors,
arriben de mar endins,
carregats de peixos.

Devall sa teua atenta mirada,
tot és mes fàcil pes pagesos,
que a sa matinada,
s´aixequen prompte per cuidar sa terra
i omplir es sarró.

Des de es Puig de Missa,
dónes sa benvinguda a tots es foresters,
mostrant-te tal com ets
i els enlluernes durant es dia,
amb es blanc de ses parets.

De nit, sa teua silueta amb sa lluna
i envoltada de radiants estrelles,
pareixes sortida d´un conte d´orient.

UN LLENÇOL MISTERIÓS

Un llençol arrugat,
amagava mil formes,
tan prompte es convertia en un vuit,
com amb una muntanya.
Per ses vores, tan aviat 
apareixia un cul, com tres mans.

Es llençol pareixia tenir vida pròpia!,
respirava i des de ses entranyes
alguna vagada cridava i gemegava.

Tenia formes humanes,
encara que mol rares!.
Caminava amb un sol peu
i unes altres, li sortien quatre potes.

Sa llum d´unes espelmes
el feien encara més estrany,
li sortia un llarg cabell negre,
amb dos braços peluts.

Ses arrugues li variaven com volia,
mentre a cada nova posició,
am sorprenia amb una nova composició.

Misteris de la vida,
que mai no en aprendrem prou,
qui m´hagués dit a jo,
que es llençols tinguessin vida?
i que fins i tot de plaer s´esglaiessin.

EL PER QUÈ

Què serà de jo quan tu parteixis?
Ahir, abans de conèixer-te,
es meu cor s´havia curat
d´altres banyades
d´unes altres dones
que m´havien deixat
mal parat!

I ara que ja no et tindré
més es meu costat,
què serà de jo quan parteixis?

Què faré des banc des parc
i des gerro de flors,
des vent, de sa llum
i de sa nostra lluna enamorada?

Què faré des matins,
de ses tardes
i de ses llargues nits?

Què faré des teus records,
des meu amor
i des teu nom?

I que els hi diré
a tots ells
quan em preguntin,
per què t´en anares?

OMBRE DE BALADRE DAMUNT UNA PARET EMBLENQUINADA

Si s´ombra d´aquell baladre
reflectida dalt d´aquella paret blanca,
tan sols durés es moment
que tarda es sol amb passar,

què seria d´aquella mustia paret
que espera ansiosa cada matí
sa sortida des sol?

Què seria d´ella
si no pogués sentir
sa seva frescor?

A qui enyoraria es dies
que no fes bo?
Quina altra ombre
li daria tan bona olor?

Per qui es pintaria
cada any de color blanc?
I a qui li oferiria
es seu resplendor?

Aqueixa ombre de baladre
per aquesta paret,
es sa seua gran il·lusió
i espera que arribi s´albada
perquè li torni sa claror
i poder donar-se un a s´altre
tot allò que els fa sentir millor.

LLUNA DE FEBRER

Lluna, lluna!
Avui has sortit tota plena,
tota formosa,
rodona i serena.

Radiant lluna de febrer,
que des de dalt de ses muntanyes
les banyes com un fanal,
i jo miro des des meu balcó
es pins que de dia son verds,
i a la nit, tu els tornes fantasmagòrics.

I a tu, lluna,
et veig molt pentinada
i presumida
amb un passador de plata,
tallant sa mar
amb rissos de setí.

Ara tu i jo estem front a front,
en una nit de primavera
en es fil de sa mitja nit.
I mentre tu passeges ufanosa
pes poble i per sa mar,
jo et miro amb adoració.

I vaig apuntant tots
els teus moviments en un paper,
mentre m´arriba sa son.

PER UNS INSTANTS

Sa claror des sol començava
a introduir-se a través
des finestrons i per ses cortines,
i omplia poc a poc de llum
aquella acollidora habitació.

Ses parets estaven entapissades
d´una tela de vellut de color blau clar
i en terra, una moqueta de llana clara. 

A un racó d´aquell espai, una al·lota
reposava dalt una luxosa butaca de pell,
amb els ulls mig tancats
i una expressió ben trista a la cara,
que li reflectia l´esgotament
d´haver passat tota sa nit desvetllada.

La cobria un llarg camisó,
que amb ses cames arronsades,
damunt des seient, li tapava fins es peus.
Un floc de cabells li queian
per dalt sa cara.

Sa claror, cada vegada més forta,
anava descobrin-li un rostre fi i polit.
Mentre que a s´altura de ses pestanyes
li delatava es camí d´una llàgrima,
que per uns intants, amb un fugaç raig
de sol matiner, em va donar sa sensació
de que li rodolava un brillant
des de es ulls fins es llavis.

AL·LOTA ENYORADA

Sa boira de s´aurora encara
no s´havia acabat d´aixecar,
quan una formosa silueta
d´una al·lota va aparèixer
dreta dalt d´una roca.

Ses aigües encara descansaven
de sa bonança de sa nit
i a s´horitzó, es blau de s´albada
xocava amb es verd de sa mar.

Ses gavines voletejaven en
incansables balls arreu des cel.
Algunes es deixaven caure
en picat per pescar un peixet.

A s´al·lota, es vent li feia alçar
dolçament es cabell roig.
Descalça, ses mans creuades
a s´esquena i entre es dits,
duia una pamela de palla
amb un floc blanc.
Anava vestida amb un prim vestit
de gasa rosada i  amb sa brisa
li senyalava ses corbes des cos.

A tot això, ella seguí immòvil,
mirant s´horitzó, esperant
s´arribada d´algun vapor
qui li tornés es seu gran amor!

EIVISSA, SA MEUA ILLA!

Llum penetrant, mar en calma,
gent desenfadada, racó des Mediterrani
on la pau es sent entre ses ombres des pins,
dins des bars, o en ses xarrades de pescadors
adobats des de sa seua infantesa dalt ses aigües.

Sol assassí de pagesos,
llaurant baix sa seua càrrega,
cremant-se sa pell
per sa tradició de sembrar
a sa terra des seus avantpassats.

Camps de blancor de neu
en es valls d´ametllers florits,
companys d´esglésies centenàries
que avisen as pagesos cada migdia
per refrescar-se ses polsoses gorges.

Vestits tradicionals, balls antics,
cants que han passat per generacions,
igual que han anat heretant s´arada.
Dones cobertes de riflacos,
per tapar-se sa pell blanca.

Cases blanques,
cobertes per mil
pintades de cal viva.
Galls matiners,
que avisen as poble
que ha romput l´alba.

Refugi de bonança, de meditació,
o senzillament de res.
Contemplar un paisatge,
beure un got de vi,
torrar sobrassada,
respirar s´aire dolç i suau
i deixar que s´oratge de la mar
deixi impregnades ses galtes
d´olor de sal salvatge.

Pou de tradicions,
de costums que no moren
perquè són part de la vida
de ses seues gents.

Solpostos que omplen s´ànima
d´un esplendorós repòs.
A s´estiu sa llum des pobles
és forta as migdia,
a s´hivern tènue, i en primavera
es converteix en amiga des vells
que passegen baix sa seua calidesa.

Costes d´Eivissa, plenes de penyes
i racons enfrontats arreu des segles.
Dolces platges d´arena fina,
des d´on es pot contemplar es més bonic
abraç que la mar dona a la terra en es seu retorn.

Eivissa!, encara conserves a través des temps
sa màgia de sa calma, des silenci,
a on a la nit, el cel i la mar es besen
amb millons d´estrelles com testics.

PLAÇA DE VILA

Llums de fanals il.luminan
tota sa plaça per sa nit,
donant-li un aire selecte,
a aquest lloc tant eivissenc.

Ses taules guarnides,
amb fins plats de porcellana
i vestides amb es millor jocs de taules,
cristal.lines i transparents copes de vi
esperen es primers comensals.

Suaus i romàntiques músiques
endolceixen s´espera des clients
que van arrivant poc a poc
en aquell típic paratge.

Sa plaça coberta de còdols polits
són testimoni des pas des temps,
mesclant ses fonyades de natius i foresters.

Desde es rústics balcons
es pobres habitans
suporten tota classe de remors
i es distreuen veient passar a sa gent
mentre s´airegen a sa serena.

I a tot això, el cel li va dónant
un exòtic toc de foscor.

COSSOS XOPS DE SUOR

Sa calor es feia sentir per tota s´habitació.
Era una tarda d´estiu des mes d´agost
i es dos estàvem xops de suor.

Sa meua roba manyagada,
estava tirada per terra.
Ses sabates perdudes per algun racó
i es vestit d´ella com sempre,
ben plegat, as costat
de ses espardenyes de color.

S' havia fet tard!
Però ella es va quedar allargada
damunt des llençol blanc,
mentre jo em vestia precipitadament.
Ella no obria es llavis per res,
només em mirava, em mirava,
amb lluminosos ulls d´enamorada.

Estava estirada nua,
un peu li reposava en terra
i s´altre dalt des llit,
es braços els tenia creuats
per darrera es cap.

Aquella al·lota, em pareixia,
entre sa penombra
i es darrers raigs des sol,
un àngel baixat des cel.

UN LLOC ON ESTIMAR

No calia cap quadre penjat,
ni tan sols unes cortines
per tapar sa claror des sol,
ni cap altre adornament
dins s´habitació:
un bon matalàs de llana,
dos llençols nets,
un cobertor vell i espès,
que ens abrigués
es dies freds d´hivern
i uns quants coixins
per reposar-hi es cap.

Per ses parets descolorides,
jugaven ses ombres 
i algun raig de claror
que es filtrava a través
des mal tancats finestrons,
que ens separaven
d´aquell miserable carreró
i des reste des món.

Es terra estava enrajolat per velles
i rompudes rajoles de fang vermell,
on hi reposava sa roba tirada
i també i havia uns quants llumeners
que enceníem quan es feia fosc.

UN GRAPAT DE MAR

Estimada, no respiris
perquè l´aire des teu alè
em fa trontollar.

Papallona meua,
no em miris així
perquè es teus ulls
em maten de desig.

Sóc a ses teues mans
com un grapat de mar
que se t´escapa
de dins es dits.

Col·lecció Un grapat de mar

AMORS QUE NO MOREN BAIX CAP PRETEXT

Ella senyalava sense pietat
es meu camí a seguir,
amb un gest ferm i decidit.

-On tinc d´anar,
si saps que es meu lloc
és estar es teu costat
i que mai trobaré
a ningú com tu...
tan freda, tan distant
i indiferent?

Ja fa molt de temps
que em vaig avesar
a sa seua insensibilitat.
I avui, després de tants d´anys,
fins i tot, ja m´agrada
sa seua manera de renyar!

Col·lecció Un grapat de mar

CABELLS D'OR

Peça daurada,
es raigs des sol
il·luminen amb força
es teus cabells.

Per què es vols més daurats
si són com es estams d´or?

Pareixen fets
per ses mans d'un joier,
modelats un a un,
amb molt de compte
per es goig de qui et té.

Amb es vent,
s' enlairen lluents.
Amb sa pluja,
lluentegen com es ferro roent.
I amb es sol,
i amb es sol, son ma vida,
com es foc ardent.

Col·lecció Un grapat de mar

UN BALCÓ FLORIT

Dues germanes presumides
cada tarda surten es balcó
per xafardejar i solejar-se.

Quan elles apareixen,
es sol els hi acarona
sa cara amb delicadesa
i es reflex des raigs
dalt ses parets blanques,
cremant es ulls des fadrins
que se les miren bocabadats.

Ses flors des geranis des cosiets
broten ufanoses i plenes de colors,
per sa gent que mira cap a dalt.

Sa major, ja era tota una dona;
es cabells negres, els ulls grossos i vius,
es nas arronsat, es llavis carnosos
i sa pell fina com la d'un infant.

S´altra era més jove,
però de una naturalesa angelical!

Elles, sense donar gaire importància,
sortien as balcó ben arreglades:
amb es llavis pintats,
es ulls ombrejats
i ses galtes empolsades.
Fins i tot, a vegades,
sa més morena es ficava en es cabells
un parell de flors blanques.

Amb sa mirada, van observant
a tots es al·lots que passen pes carrer
i si convé, amb una rialla,
els fan perdre es pas i fins i tot es cap.

Envoltades per unes
quantes gàbies de rossinyols
que no paren de piular,
fan que aquella imatge
sigui contemplada per al·lots
enamorats i homes il·lusionats.

Fins que a sa vesprada...
tanquen sa persiana!

Col·lecció Un grapat de mar

TARDA DE BOUS

Són les cinc de la tarda d´un dia d´estiu.
Un retoc de tambors i un clarí rompen es silenci,
es tarda de sang!

Sa plaça està plena de gom a gom.
Sa cartellera plena de "mestres"
ha fet omplir ses grades des sol i de s´ombra.

Es passeigs des "toreros",
carreguen sa tarda de lluentó, serietat  i emoció.

Es primer bou, surt espantat
amb es pitons ben afilats, senyalant es cel,
buscant amb es seu enemic una lluita noble,
per si ha de perdre sa vida en un cos a cos.

Innocent, envesteix el primer que veu,
un drap vermell, mentre dóna banyades a tot arreu.
Li van clavant banderilles a parells
i des d'alt un cavall el punxen amb una vil llança.
Ell, sagnant i rabiós per sa traïció, desafia es vent!

Quant ja no es pot quasi defendre,
surt es "torero" de darrera sa barrera
estirat i presumit, com si de un déu es tractes.
Ell toreja amb art, al compàs dels "olés" de sa gent,
fins que arriba l´hora de la veritat
i agafa s'espasa i enmig d'un silenci esgarrifós,
li travessa de cap a cap es cos.

Es bou, moribund, per no perdre es seu honor,
es resisteix a caure damunt s'arena,
però al final, amb una daga a traïció
l´acaben rematant.

Sa gent alaba sa feina des "matador"
i entre crits de ¡torero, torero!
enlairen mocadors demanant
ses orelles i sa cua.

S'arena ja s´ha banyat de sang
d´una noble i valenta raça,
mentrestant es "torero"
enlaire en es seu pas, es trofeus mutilats,
a tots aquells "animalots" que ho han presenciat.

Col·lecció Un grapat de mar

LLENCERIA FINA

Es ulls els tenia tancats,
es llavis li dibuixaven un petit somriure
i es nas li bategava molt dolçament.

Es devia haver cansat d' esperar
i es va quedar dormida
dalt d' un munt de coixins de colors.

Duia un llarguíssim collaret
de perles blanques, enrotllat en es coll
que li anava caiguen per es cos,
fins més avall des melic.
Amb es dits de sa ma dreta,
agafava un nus des collaret,
mentre s' altre braç
es perdia per darrera es cap.

Anava amb una camisola de dormir
de tul blanc transparent,
rivetejada amb una ample cinta de seda.
Era obert de dalt a baix,
tan sols un llaç li amagava uns arrodonits pits.

Unes calces li feien joc amb la camisola,
i només li tapaven el imprescindible.
Unes lligues setinades,
li feien ses cames més llargues:
una estava ben estirada i s´altra arronsada.

Sa claror des balcó, li donava un aire deliciós.
Tot aquell blanc, em va fer perdre sa raó
i vaig sentir com si es cap se me´n boirés.

Què feia tanta tendresa dormida en es meu llit?
Pareixia una boixa petita,
dormideta, després d´haver pres es pit.

No, no em vaig atrevir a despertar-la 
ni tans sols a fer remor.
Aquella imatge era tan formosa
que em vaig asseure a un racó,
mirant com es llavis li bategaven
amb cada alenada.

Fins... fins que em vaig despertar!

Col·lecció Un grapat de mar

QUÈ VA PASSAR?

Com li vaig poder dir tot allò?
Per què la vaig ofendre,
si s' havia convertit
amb sa meua companya,
en sa meua amant?

Em devia tornar boig aquell dia!
I ara, la trobo tant a faltar!

A s' hora de anar-m'en a dormir,
no puc conciliar sa son,
i veig s' albada,
com es sol es va incorporant,
mentre sa seua silueta,
es dissol dins ses darrers penombres,
per darrere de ses muntanyes.

Què em va fer per fer-me enfadar tant?,
per dir-li totes aquelles horribles paraules?

Me'n record d´aquells instants;
ella, em mirava espantada,
amb sa vista baixada
i amb una expressió trista.
Quan ella no va poder més,
va aixecar sa cara, i en va mirar als ulls,
com un àngel, amb una llàgrima
que li corria per damunt sa galta.

Es cabells solts, li queien
per damunt ses espatlles,
i es seus pits petits i ferms,
m´assenyalaven.

Sense dir paraula, es va anar vestint,
mentre jo encara,
no se què caram li recriminava!

Amb sa lluentó de sa lluna,
ses llàgrimes li seguien brotant
d´aquells ulls inoblidables.

Va tancar sa porta, sense acomiadar-se,
i amb vaig quedar sol... sol fins ara!

Què va passar? Per què vaig perdre
el que més m' estimava en la vida?
M' imagino que encara està en es meu costat,
i quan m' aixec, la busc per tota sa casa,
i crido es seu nom per si m' escolta
per dir-li que allò, per dir-li que allò,
que allò, només va ser una asenada!

Col·lecció Un grapat de mar