Som de aquells que creuen
amb es so des silenci,
des que escolten
ses paraleles es des vent,
des que parlen amb ses ones,
i des que veuen es núvols plorar.
Escric a sa soledat
per fer-li companyia
fen-li menys llarga s´espera
i més dolç es somriure.
I miro a reu,
buscant un element
que em faci parlar
en silenci.
Ses muntanyes també
xisclen entre rames de pins
es meu nom, perquè les escolti
i amaguen entre sa foscor
de sa nit sa foscor misteriosa
des seu mon.
Sa llum des dia em crida s´atenció,
ficant-se dins es meus ulls
demanant-me un regló.
Jo som d´aquells,
que hi ha gent, que pensa
que estem tocats des barret,
perquè em passo hores i hores
parlant en silenci amb es vent.
No hay comentarios:
Publicar un comentario