Neix es nou dia
dintre es meus llençols
on tu no hi ets,
i se'm mor sa nostàlgia
sense remei pes vinents
pensaments.
No vull res més
que tornar al ahir
quan es dos érem
adolescents,
més sa resignació
corre junt es camí
de l´impossible.
Poc a poc sa tarda
arriba parlant-me de tu
i ploro es vuit que em fa
es dolor d´estimar tant.
Mentre es ocells es repleguen
es seus nius,
es vespre m´arrossega
l´ombra per damunt des cos.
Començo a sentir-te
es meu voltant
i em sembla perdre sa raor,
i m´esforç en que tot
segueixi igual
perquè no trobo
es valor per canviar.
I aquesta sensació és mortal
perquè sentir sense tenir
és un càstig massa gran
encara que faci mil esforços
per no patir.
Ai ! I pensar
que es mal d´amors
no té cura!
No hay comentarios:
Publicar un comentario