Se que no ho hagués tingut de fer,
però es que aquells dies
no em trobava gaire bé.
No m´hagués tingut de deixar arrossagar
pes amics, ni tampoc per s´alcohol.
Sé, que per uns quants dies
no vaig tornar a casa
i quan ho vaig fer
no vaig saber com explicar-me.
Ella, m´esparava molt emprenyada,
quan vaig creuar sa porta de casa,
em va cuidar rompre un gerro pes cap.
Sa primera paraula que li vaig dir,
ja la va ferir!
Sa mirada, li havia canviat
en aquells pocs dies que vaig faltar.
No pareixia estar gaire contenta,
es va tirar en es meu coll com una gata,
em va empentejar i esgarrapar.
En vaig quedar aturat,
aguantant tota aquella envestida,
que anava esgotant es meu cos cansat.
En pocs moments, ja em tenia ses maletes
fetes a sa porta, i amb un gest enèrgic
m´assenyalava es carrer
mentre m´empenyia fora de casa!
I ara em trobo en mig des carrer
sense sabre ha on anar, ni que fer.
Que poca paciència va tenir,
que ni em va deixar explicar!
Li hagués dit el que em va passar;
que res era per sa seva culpa,
que només em vaig emborratxar,
que el temps va volar sense donar-me,
que em vaig deixar emportar pes amics
i per es meu mal cap.
Això, ja fa molt de temps que va passar
i des de llavors, e intentat tornar
amb ella un munt de vagades,
però jo crec que mai em perdonarà,
per què quan passo per seu costat,
la trobo asseguda davant de sa porta,
amb sa mateixa cara rabiosa
de s´última vegada
i amb una escopeta dalt ses cames.
No hay comentarios:
Publicar un comentario