Amb una enyorada expressió
i amb sa mirada perduda,
mirava més enllà de sa finestra,
mirava, sense veure-hi!
Es ulls entristits, plens de llàgrimes,
ni tant sols la deixaven veure
ses flors des cosiets que reposaven
dalt sa finestra des dormitori.
Es llavis, com sempre,
pintats d´un roig ben fort,
que amb es pas des temps
se li havien fet d´un color natural.
Sa cara neta i sensa maquillar,
pareixia que s´havia acabat de aixecar.
Es cabells negres, recollits amb una cua,
Sa llum des dia entrava pes pis,
donant-li un vel de claror
que li donaven unes misterioses
ombres a ses faccions.
En es coll, li penjava un petit cor,
fet d´un brillant
i posat a una fina cadena d´or.
Es temps pareixia
que per ella no passava
i amb gestos fins i pausats
jugava entre es dits,
amb s´anell de s´enamorat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario