UN MALSON

Em mirava amb aquells ulls tan foscos,
que fins i tot em feien mal
i no podia endevinar aquell dia,
el que duia dins aquella mirada tan fixa.

Un punt de claror a ses ninetes,
li remarcava una trista expressió.

Es llavis tancats, no deixaven entreveure
que pogués sortir-li un somriure,
pintats com sempre amb molt de compte,
se li clavava sa llum des dia,
donant-li una estranya suavitat.

Es cor em bategava,
mentre la mirava sense dir paraula.

Jo estava molt enamorat d´aquella preciositat!
i ara m´adonava des dolor que em feria
si per qualsevol motiu ella m´abandones.

Sa seua pell tendre, ses espatlles, es braços,
es coll de cigne, es cabells negres i brillants,
sa cara fina i polida.

Que li passava? per que d´aquella tristesa?

Amb por i tremolor, li vaig agafar sa ma
i ens varem anar atracant es llavis,
mentre es nostres braços s´abrasaven.

Un milió d´idees em varen anar passant pes cap,
mentre a ella li anava naixent una llàgrima,
que li feria camí, cap avall de ses rosades galtes.

- Que et passa, perquè estàs trista estimada?

-Saps que jo t´estim
i que estic molt enamorada,
que no hi ha res altra en el mon
que m´estimi més que tu.

-Si, ja ho se, però,
 a que ve tanta aflicció?

- Que avui a la nit he somiat
que ja no m´estimaves
i que en tenies una altre millor que jo.

- No! no hi pot haver mai una altre
de més dolça i bona a la que estimi
com a tu a tota sa galàxia.

Si perdés un sol freg des teus dits
jo em moriria i per una besada,
fins i tot sa lluna et baixaria.

Mentrestant que ella plorava,
jo li anava robant amb es llavis
una llàgrima furtiva que li llenegava
per damunt sa cara.