Tres precioses al.lotes
s´entretenien a sa vora de sa mar
vestides amb túniques.
Una d´elles era rossa,
s´altre morena
i sa més baixa tenia es pel roig.
Sa primera, portava es cabell solt,
adornat amb fines petxines
que li feien esteles
amb sa lluentor des sol.
Sa segona duia una cua de cavall,
on hi portava clavats
uns quants clavells vermells.
I sa més menuda, es duia curt,
amb un estrany adornament,
que li espurnejaba
amb es raigs des sol.
Era sa que estava més distant
d´aquest mon, amb sa mirada
perduda mar en dins,
i es pensament qui sap on!
Era un capvespre,
sa mar un mirall
de color blau turquesa,
es sol feia camí dins ses aigües,
abans de fer es darrer badall.
Ses ones arribaven peresoses
a s'arena a besar es peus
d´aquelles tres al.lotes presumides
que en front tenien de testimoni
una gran roca que naixia
des fons de sa mar.
Es seus passos reposats,
els moviments de ses mans,
fràgils i compensats.
Ses corbes de ses siluetes
estaven creades per dits d´escultor.
Resultaven d´allò més excitant!
i això, que sa poca roba que les cobria
no deixava veure res que no fos decent,
a més, es reflexos des sol
que morien damunt sa mar,
mai en va deixar veure massa clar.
Amb ses darreres penombres
vaig alçar sa mirada fins
damunt des cimerol d'es Vedrà.
I vaig creure escoltar un esclat
de rialles conegudes
o tal vagada m´ho vaig imaginar?
No hay comentarios:
Publicar un comentario