ES FORAT DES MELIC

Déu sap amb el que ella pensa
quan jo m´en vaig!.
Es una boixa massa jove
per saber el que hi du dins des cap!.

Quan jo creuava sa porta de s´habitació,
ella ja s´asseia damunt des llit,
jugant amb es tirabuixons,
fent-se trenes, i adornant-les
amb llaços de diferents colors.

Un collaret molt fi de turquesa,
que un bon dia li vaig regalar,
era s´única peça que li cobria es cos,
una joia que no tenia res que envejar
als seus increïbles ulls.

Es llavis dolçament pintats,
ses pipelles amb una suau pols clara
i a s´alçada de ses pestanyes
una fina linea negre que li feia
sa mirada molt més excitant.

Es rissos li jeien damunt d´aquell cos,
tendre i nu, com si la volguessin tapar.

Sa pell terça i fràgil,
amb uns pits arrodonits,
l´endolcia fins es dits.

Tan sols es forat des melic,
es feia estrany, damunt d´aquella
perfecta figura de carn.