Un llençol arrugat,
amagava mil formes,
tan prompte es convertia en un vuit,
com amb una muntanya.
Per ses vores, tan aviat
apareixia un cul, com tres mans.
Es llençol pareixia tenir vida pròpia!,
respirava i des de ses entranyes
alguna vagada cridava i gemegava.
Tenia formes humanes,
encara que mol rares!.
Caminava amb un sol peu
i unes altres, li sortien quatre potes.
Sa llum d´unes espelmes
el feien encara més estrany,
li sortia un llarg cabell negre,
amb dos braços peluts.
Ses arrugues li variaven com volia,
mentre a cada nova posició,
am sorprenia amb una nova composició.
Misteris de la vida,
que mai no en aprendrem prou,
qui m´hagués dit a jo,
que es llençols tinguessin vida?
i que fins i tot de plaer s´esglaiessin.
No hay comentarios:
Publicar un comentario