cada tarda surten es balcó
per xafardejar i solejar-se.
Quan elles apareixen,
es sol els hi acarona
sa cara amb delicadesa
i es reflex des raigs
dalt ses parets blanques,
cremant es ulls des fadrins
que se les miren bocabadats.
Ses flors des geranis des cosiets
broten ufanoses i plenes de colors,
per sa gent que mira cap a dalt.
Sa major, ja era tota una dona;
es cabells negres, els ulls grossos i vius,
es nas arronsat, es llavis carnosos
i sa pell fina com la d'un infant.
S´altra era més jove,
però de una naturalesa angelical!
Elles, sense donar gaire importància,
sortien as balcó ben arreglades:
amb es llavis pintats,
es ulls ombrejats
i ses galtes empolsades.
Fins i tot, a vegades,
sa més morena es ficava en es cabells
un parell de flors blanques.
Amb sa mirada, van observant
a tots es al·lots que passen pes carrer
i si convé, amb una rialla,
els fan perdre es pas i fins i tot es cap.
Envoltades per unes
quantes gàbies de rossinyols
que no paren de piular,
fan que aquella imatge
sigui contemplada per al·lots
enamorats i homes il·lusionats.
Fins que a sa vesprada...
tanquen sa persiana!
Col·lecció Un grapat de mar
No hay comentarios:
Publicar un comentario