TANTS VINGUEREN QUE DE CASA EM TRAGUEREN

Era un home vell,
jo diria que de més de cent anys.
Sa roba era antiga i molt gastada;
calçons negres de vellut,
una armilla de sa que penjava
un rellotge de butxaca,
una camisa blanca,
una americana de colors extranys
i en es cap un casc.

Qualsevol que l´hagues vist a simple vista,
hauria pensat que era un pagès guillat.
Si no fos pes seu color de pel
i perquè de tant en tant es ulls
sei l´il.luminaven de vermell.

Es seu voltant ses flors s´obrien 
i treien uns lluminosos colors
i en pocs segons es pansien.

Aquell element sobrenatural,
lluny d´espantar-me em va intrigar
i poc a poc m´hi vaig atracar.

-Bon home, que fa vostè tant lluny
de casa seua, a aquestes hores de la nit?
Poc parlador devia anar,
perquè no em va contestar.

Però vaig insistir;

-Si busqueu feina, aneu malament
perquè no en trobareu.
Si de que aneu és d´al.lotes
us adverteixo que en aqueixa illa
son totes molt decents,
estan casades o compromeses.

Si per es contrari del que aneu
és de destruir-nos sa illa,
ja heu arribat massa tard,
ja fa temps que uns altres de més aprop
ens la han anat desfent.

Poc xerrador si que anava
o és que sa meua conversa
no li va interessar,
perquè es va torna tot verd
i va desaparèixer cap es cel,
com un coet.

I és que encara hi ha gent,
que no s´ha adonat de que Eivissa
ja fa molts de segles que està descoberta
i de que si no els hi plantem cara,
ens faran fora de casa!